| Miqueu èra tant fièr de son chin («
un bastard de raça », coma disié), e talament avié
paur que s’escapèsse, que de lònga lo tenié à
l’estaca.
« Mai enfin, li venién dire lei collegas, de que as crenhença ? Que te lo ràubon ? Coma vai que ton chin es estacat ? » « De que me venètz cantar ? s’encanhava Miqueu. E mont avètz vist que mon chin es estat cat? Mon chin es totjorn estat chin ! » |