|
|
||
| À Bolhadissa, mon vilatgi
qu'es entre Aubanha e Ais, pròchi dau camin de fèrri, l'avié
un ancian carreu de la carboniera abandonada despuèi mai de cinquanta
ans.
Tótei leis ans venién si l’installar lei bomians per quàuquei mes. L'avié tres o quatre caravanas aquí. Sovent, leis òmes anàvon rabalhar la ferralha dins lei bastidas dau vilatgi, lei fremas vendién de dentèlas, d'espinglas e de pichónei botelhas d'extrachs d'anís per far lo pastís à la blanca. La comunautat dei bomians recampava un vintenau
de personas. Una annada, Joana, una bomiana, èra gròssa e si devié acochar au mes de junh. Lo pichon naissèt ben lo 24 de junh. Mai èra talament pichinet que lo sonàvon Galina. Ben plus tard, d'annadas après, nàutrei s'amusaviam amb eu e tot lo monde cridava : "Es Galina ». Puèi an partit lei bomians. D'únei an dich qu'èron anats à Masamet. Mai de vint ans de temps n'avèm plus agut de nòvas. Un jorn, à la television, i aguèt un rescòntre de campionat de rugbí entre Masamet e Narbona. Subran, sus l'ecran, te mòstron una tèsta de jogaire que semblava au pichon bomian naissut à Bolhadissa, Galina. E lo barjacaire de la telé qu'explicava son origina n’en venguèt à parlar de nòstre vilatgi. Fogueriam estonats e contents de vèire qu'aqueu pichon que jogava dins una tant granda equipa èra d'aquí. Mai es pas tot. D’un còup, t’aganta lo balon,
corre coma un fòle de lòng de la linha blanca e ti va marcar
un assai. Tot lo monde que bramava de la jòia! E à Bolhadissa,
davant la telé, n’i a un que faguèt coma aquò: “Tè!
Galina a fach l’uòu!” Francés PELLISSIER |
||