| LA FABREGA |
||
| Cada jorn, quand
fa beu temps, cinc minutas avant doás oras, lo vièlh arriba.
S'asseta au canhard dins aqueu canton desèrt de la zòna industriala.
E aquí, bada que badaràs, davant lo traucàs. D'oradas.
Assaja de vèire tornar mai la fabrega, sa fabrega dispareissuda. Assaja
d'ausir, au mens dins la memòria, lo bocan ensordent dei maquinas,
de niflar l'odor à òli e à ferralhas, de sentir lo lassitge
dei fins de jornadas. D'escotar, bessai, lei votz e lei crits dei collegas
esvalits. À sièis oras picantas, una treva de sirena lo fa se levar e partir, un pauc giblat, un pauc gòi, dins son unifòrme de retirat modèle e resignat. Cada jorn que vèn, ansin, assaja de la devistar, sa fabrega, coma tant d'àutrei aicí envolada, un matin qu'anava prendre lo pòste amé leis àutreis obriers. Un matin coma tant de matins que la veguèron tótei, estabosits, pauficats, trantalhar sus sei fondacions, se soslevar e puèi s'arrancar, montar, montar dins leis aires coma una mongolfiera improbabla, esitar un moment puèi s'elevar, finala, dins l'espaci diagonau... Amé seis obriers dedins, sei maquinas, la fondarié, lo materiau perfeccionat, lei bureus d'estudi e d'administracion... Demorèt una passa en dessús dei tèstas levadas, puèi prenguèt la direccion de l'Ubac. Degun la tornèt pas vèire. Lo vièlh es un dei darriers que s'en sovengue. Passa per fòl. Degun lo vòu crèire, alòrs se taisa. Cu se farié de socit per una istòria de fabrega fantauma que se i arrapa plus qu'un paure vièlh qu'a ren comprés? Florian VERNET, MIRAUS ESCURS. |
||