DANTE DA MAIANO
Las, so que m'es al cor plus fins e cars



 

(MAIANO, Fiesole, fin dau siècle XIII – començament dau siècle XIV)

Autor de l’epòca dau Dolce Stil Nuovo (= « Doç Estile Noveu », segond l’expression dantesca ; escòla poetica qu’a vertadierament dubèrt lo talh de la poesia italiana, ambé d’autors coma Guido Guinizzelli e Guido Cavalcanti). Segurament un pauc mai jove que Chiaro Davanzati e Monte Andrea, probablament contemporaneu de Dante Alighieri.

 A laissat una òbra inspirada de Guittone d’Arezzo : 39 sonets, 5 baladas, 2 cançons, una tençon fictiva ambé « Monna Nina », de sonets de correspondéncia (mé Dante Alighieri, Chiaro Davanzati, Salvino Doni, Ricco da Varlungo).

 Nos a tambèn laissat dos sonets en occitan, que fan qu’es tambèn classat dins lei trobadors.

Las, so que m’es al cor plus fins e cars,
Ades vai de mi parten e loignan,
E la pena e-l trebail ai tot ses pars,
On mantas vetz n’ai greu languir ploran.

Quel fis amors mi ten el cor uns dars
On eu cre que-l partirs non er ses dan,
Tro qu’a mi dons, ab lo sieus gens parlars,
Prenda merces del mal qu’eu trag tan gran.

Leu fora si-m volgues mi dons garir
De la dolor qu’ai al cor tan soven,
Quar en lei es ma vida e mon morir.

Merse l’enquer a ma dona valen,
Que per merse deja mos precs coillir
E perdon fassa al mieu gran ardimen.

ACUÈLH
SOMARI