DANTE DA MAIANO
Las, so que m'es al cor plus fins e cars
| (MAIANO, Fiesole, fin dau siècle XIII – començament dau
siècle XIV)
Autor de l’epòca dau Dolce Stil Nuovo (= « Doç Estile Noveu », segond l’expression dantesca ; escòla poetica qu’a vertadierament dubèrt lo talh de la poesia italiana, ambé d’autors coma Guido Guinizzelli e Guido Cavalcanti). Segurament un pauc mai jove que Chiaro Davanzati e Monte Andrea, probablament contemporaneu de Dante Alighieri. A laissat una òbra inspirada de Guittone d’Arezzo : 39 sonets, 5 baladas, 2 cançons, una tençon fictiva ambé « Monna Nina », de sonets de correspondéncia (mé Dante Alighieri, Chiaro Davanzati, Salvino Doni, Ricco da Varlungo). Nos a tambèn laissat dos sonets en occitan, que fan qu’es tambèn classat dins lei trobadors. |
|
Ades vai de mi parten e loignan, E la pena e-l trebail ai tot ses pars, On mantas vetz n’ai greu languir ploran. Quel fis amors mi ten el cor uns dars Leu fora si-m volgues mi dons garir Merse l’enquer a ma dona valen, |