| LO
CAMIN |
| Un boscatier
es anat rebrondar una mata d’euses. Mai ai tot just començat que m'imobilizi. Un polit camin s'entreduerbe darrier la mata dispareiguda. Un ben bèu dralhòu, sense pèira, sense clapàs, mòle, tapissat de tèrra negra color dei carbonieras d'a passat temps. Es totjust se li i a d'aglands per lo sòu. Un d'aquelei caminets que te regalas de trapejar, dins una comba estrechona que pòdi pas identificar. E pasmens, l'auriáu degut conéisser, ieu, caçaire coratjós que dins aqueu canton de montanha, li a gaire d'endrechs que non aguèssi trevat, lo fusiu a l'espatla. Ara, la curiositat m'a empenhut e me li siáu endralhat e camini avau. Lo plaser, la gaug de caminar. Me remembri pas quant de legas, de quilomètres faguèri. Tot d'un còp, me sentiguèri las, fatigat que non se pòt mai. Aguèri set e cerquèri una fònt. Tot en boscant, me pausèri la question. Qu'èra doncas aquela vòlha, aquela alegressa que m'aviá agantat per anar a l’endavant d'una enigma ? A cinc legas ais alentorns de la bastida, lei camins, lei dralhas existon de tota eternitat, per èsser pus precís dempuèi que siáu nascut e aquela èra de sòbra. Èra pas marcat dins lo cadastre, tanpauc dins lei guidas d'excursionisme. E ieu, gròs babau, aviàu fach avant coma un somnanbula dins la seuva d'Amazonia. M'avisèri qu'aquò fasiá au mens tres o quatre oras que caminavi e que fasiá encara solèu. L’astre dau jorn aviá pas brantat dins lo cèu immobile e se manteniá a l’orizont. Normalament, un cèp qu'auriáu embuscat la mata d'euses, auriáu fenit jornada dins la penombra e me seriáu entornat a l'ostau. Mai aqueu vèspre, aquò correspondiá en ren, non pas a la sason qu'eriam d'ivèrn, que i aviá encara ben de clartat. Coma s'en aquela jornada de desembre, la nuech aguèsse pas subjugat lo jorn e sa lei immutabla. Lo camin s'alongava amb lo pas deis oras. Subran, entendèri un bram que me gelèt lei mesolas. Un bram ? Dau passat passi « illicò » au present, que me sembla puslèu un udolament! De lops qu'udolan dins la forest! Un udolar funebre. Coma n'ai agut ausit dins lei reportatges de la television! Lei lops que per ieu son estats esterminats au començament dau sègle XX! Aicí leis aurián reintroduchs! De luenh, de segur n'i a tota una tropelada, lei senti qu'alenan, que respiran, mai constati amb satisfacion que me fan pas paur. E ara, vaquí que lo temps s'encabana, de nivolàs tapan lo cèu, l'obscuritat descende d'amondaut e comença de plòure... Una raissa. D'en primier, me teni a la sosta d'un rore. Mai en estent que dura, dins l'afaire de doás minutas siáu trempe. Coma s'aviáu contunhat de caminar. E m'endralhi de nòu. Trapegi de gorgs d'aiga que se son formats instantaneament... Lo camin es ben lèu interromput per de lagàs... Lei vestiments son banhats, l'aiga aderís a la lana acrilica e ne penetra lei malhas. La plueja me degota dei bafis dins la boca. Amb la plueja, lo temps s'es rafresqueirat. Ara, maugrat lei gròsseis encambadas que fau, tremòli. Perdi coratge. Lèu una teulissa, un cubert, un envant, una bauma per m'assostar e un bèu fuèc de chaminèia per me secar. Pèire PESSAMESSA, La Mata d’euses, LO GAI SABER, n° 493, 2004. lo rore/lo rovre/lo rove: le chêne en général, le chêne rouvre. l'aglanier: dénomination populaire. l'euse/l'euve: le chêne vert. la blaca/la blacha/lo blacàs: le chêne blanc. lo suve: le chêne-liège. lo garric/lo garrús: le chêne kermès. |