| CRONICAS CAMBALIGOLINAS
(1) |
Per Oceaneta qu’a fach sei quatre ans e que saup dire, en provençau, lo nom de sei cinc dets… Mi dison Donacian, Donacian dei Boissieras, qu’es l’amèu que restam ambé ma sòrre. Siáu naissut aquí, a Cambaligas, e l’i ai totjorn viscut. Siáu jamai anat dins quente autre vilatge que siegue e n’aguèri jamai l’enveja. En que mi serviriá d’anar veire autra part çò que fan leis autres e coma son ? Devon, de segur, èstre coma siam nautres, lei Cambaligolins. An un nas e doas aurelhas, unei bregas, un ventre, dos braç e doas cambas; si pòu gaire autrament. Cambaligas li dison a nòstra comuna, amòr qu’autre temps es aquí que si fasián lei pus bèlei camba-ligas de tot lo país. Lei vièlhs dison qu’avant, l’i a sabi pas quant de temps, nòstre endrech lo sonavan pas coma aquò. Aviam un autre nom, mai sabi pas quente èra. Mi o an pas dich. De tot biais, degun o saup. N’i a que dison que sabon, mai sabon pas. Deviá èstre avant que lo municipi abolissèsse la Republica. Amòr que lei Cambaligolins avèm decidit un jorn qu’eriam pus en republica. Èra tròp luencha sa republica; sabiam manco pas coma èra facha aquela republica e onte podiá nisar. Lo papet de Riqueta nos aviá explicat coma aquò, a la gròssa, que deviá se situïr, a son vejaire, de l’autre costat d’aquelei rancaredas que nos barran l’orizont, en tirant vèrs Bestamida, detràs lo Pas de l’Ange qu’es a sai pas quant de mètres d’auçada en partènt dau nivèu de la mar. Sabi pas çò qu’es la mar, d’abòrd qu’aicí n’avèm ges. Es pas l’aiga que manca, pasmens, mai de mar, non, n’avèm jamai aguda. De tot biais, pènsi que li auriá pas pron plaça. Lei Cambaligolins n’aviam nòstre sadol de la Republica. Franc deis impòsts, que nos faliá racar un pauc mai chasque annada, e de l’estatua blanca despiessada e popuda que tronava dins lo burèu dau premier cònsol, la Republica demorava per totei un cave abstrach, una administracion maniacla, arrogantassa e caga-freg. Nos serviá per ren; n’aviam pas l’utilitat. Alora, siguèt decidit que seriá suprimida, lo temps d’escriure ais autoritats que n’en voliam pus e explicar tot aquò, pam per pam, dins una letra ambé la signatura de toi leis Cambaligolins e tanben dei Cambaligolinas. De monde que sachèsson escriure coma fau la lenga de la Republica, aquí n’aviá pas de molons. Aquela lenga que degun parlava enluec au nòstre e que nos fasiá rire quora, per de dire de colhonar un pauc, n’i un que fasiá semblant d’en largar dos ò tres mots, li metiam simplament : l’amenistracien. E, franc dau vièlh Timotèu, qu’aviá agut fach per mèstre quand Marta èra encara a fielar, degun si sentiá pron vam per redigir una letra entiera ambé totei leis esplicas que faliá per assabentar lo grand captau de l’Administracion que, desenant, seriá necite que nos oblidèsse en plen e que contunhèsse sa republica sènsa leis Cambaligolins. L’i a bensai trenta ò quaranta ans, aviam emai nautres una escòla, a Cambaligas. O disi per explicar coma anava que degun sachèsse legir dins la comuna. Òc, aviam agut emai nautre una polida escoleta, amb tot çò que faliá de taulas e de cadieras, un tablèu negre, una mena d’armari per rejónher lei caièrs, la botelha de tencha violeta e unei vièlhs libres ambé de tampas graissosas que tota la sciéncia dau monde li deviá, censat, caupre. En mai d’aquò, l’i aviá un pichòt relarg detràs la classa per fin que lei nistons posquèsson un pauc jugar entre doas leiçons. Mai aviá fach chic, nòstra paura escoleta, e aviá faugut que la barrèsson per encausa dei finèstras, o puslèu per encausa dei finèstras qu’aviá pas e qu’aviá jamai agudas. Lei conselhièrs municipaus disián qu’eriam tròp paures, lei Cambaligolins, per pagar l’impòst dei fenèstras. Sabètz, l’i a un impòst de pagar a l’Administracion per chasca fenèstra de vòstre ostau. E es parier per tota bastenda, que siegue municipala ò non. Alora, per esparnhar, pardinche, avián bastit l’escòla sèns fenèstra, qu’aquò fasiá mens car per la comuna. Un candelier de tres candèlas fasiá lusor per tota la classa, mai la màger part dau temps, per fauta de dardenas, lo mèstre abrava qu’una candèla e, passat lei dos premiers rengs de la classa, si l’i vesiá pus gaire. Ben tant que, après quauquei mes d’una escolaritat passada dins la sorniera, leis pichòts escolans acampavan mai de caluquitge que de sciéncia e deguèron clavar la classa per mancança de candidats. Si sachèt puei, mi ramenti pas coma, qu’aquel impòst dei fenèstras èra estat abolit despuei l’an pebre mai degun n’aviá assabentat lo Consèu municipau ò la letra que o marcava èra jamai arribada fins qu’aicí. Tant s’èra esmarrada en camin, ò avián oblidat de nos la mandar. Pensatz, un vilatjon quilhat au tròn de l’èr amb un nom empachatiu, ailamont, dins la capitala de l’Administracion, èron pas tròp per si n’en socitar… D’aqueste temps, èra bruch de far venir lo camin de fèrre a Barmapelada, qu’es a mieja-jornada de marcha d’aquí; mai que d’un disián que, arribèsse dans lei dos o tres ans a Barmapelada, podriam puei rasonablament tablar sus l’arribada dau tren au nòstre dins lei cinc ans d’après, pron que posquessiam mostrar ais autoritats que tot èra ja lèst per aculhir la premiera locomotiva ambé son vagon jaune dins nòstra pichòta mai dinamica comuna. E coma fasiá mestier de mostrar a l’Administracion que desenant ren nos fariá calar e que voliam a tot còst lo tren a Cambaligas, la bastison d’una gara s’impausèt d’esperela. Fasiá benlèu quinze ò vint ans que l’escòla dei tucles, coma l’apelavan de còps que l’a, èra pus qu’un marrit sovenir dins la còssa pelada d’aquelei que l’avián trevada e, d’abòrd que costava a la comuna, nòstrei conselhièrs si diguèron que fariá una polida gara, pron que Biasco, lo pasta-mortier municipau, l’arrenjèsse un brigon. La teulissa semblava bòna, franc de quauquei teules qu’avián fach son sant-miquèu. Lei muralhas podián durar la vida dei garris e bensai un pauc mai. E n’i auriá pron d’un còp de pintura per li donar l’èr corós d’una gènta gara de sota-prefectura. Ensin siguèt decidit per lo Consèu municipau, e ensin fèron la soleta gara que l’ague jamai agut a Cambaligas e qu’espèra totjorn d’entèndre, cinquanta ans après, lo sibladís rauquejant de la vièlha locomotiva jauna tirassant dins un bruch de ferramenta e d’acièr matrassat son vagon orfanèu cafit de monde e d’ortolalha. Auban BERTERO |